Brutalitat policial

Dir que la policia abusa de la seva autoritat és una redundància. L’autoritat de la policia es basa en l’abús que poden amenaçar i infligir. La brutalitat policial no és una aberració de la norma sinó la lògica conclusió presa de la societat en què vivim. Banquers, polítics, grans empresaris, especuladors immobiliaris i d’altres que es beneficien de la desigualtat i l’opressió, clamen que la llei i l’ordre ha de ser establert perquè la pau i la llibertat siguin possibles, però en realitat és just al contrari: el crim i la violència tan sols poden intensificar-se si els nostres auto proclamats protectors perpetuen les desigualtats socials.

Els arguments d’aquells que critiquen l’oposició a la policia, generalment cauen en alguna d’aquestes 5 categories:

1. L’argument més comú és que la policia, com a companys treballadors, també són membres explotats del proletariat, i per tant, haurien de ser els nostres aliats.La policia existeix per enfortir la voluntat del poderós; qualsevol persona que no ha tingut una mala experiència amb ella, o és privilegiada o submisa. Qualsevol agent de la policia sap exactament on s’està ficant quan entra al cos; la policia no es dedica solament a fer baixar gats dels arbres. És cert que la majoria hi entren per necessitat econòmica, però necessitar un sou, no és excusa suficient per obeïr ordres per tal de desallotjar una família o increpar a joves emigrants. Aquells a qui les seves consciències puguin ser comprades, són l’enemic de tothom, i no potencials aliats. Burlar-se públicament de la policia com a institució és una forma d’incitar als agents de la policia a buscar-se una altra feina, per tal que poguem tenir una causa comuna amb ells.
2. El segon argument és que la policia té les de guanyar en qualsevol confrontació, així que no val la pena malgastar les nostres energies buscant estratègies de confrontació amb ells. Podria semblar que, amb les seves armes, porres, i equipament, la policia és invencible, però això és tan sols una il.lusió. Estan limitats per en un munt de limitacions com ara la burocracia, l’opinió pública i la necessitat d’evitar intensificar conflictes.
3. El tercer argument és que la policia és tan sols una distracció del que és l’enemic real, i no val la pena perdre el temps combatent-la. El poder de l’estat no rau únicament en els polítics, aquests no serien ningú si no fos pels milions de persones que els hi donen suport. Quan ens enfrontem al seu control, també rebutjem la submissió dels seus titelles, i tard o d’hora ens hem d’enfrontar amb aquells que insisteixen en ser submisos.
4. El quart i més despreciable argument és que necessitem la policia. D’acord amb aquesta línia de pensament, inclòs en el cas que puguem aspirar a viure en una societat sense policia en un futur llunyà, els seguim necessitant en el dia d’avui, perquè la gent no està preparada per conviure en pau sense forçes armades. Com si les desigualtats socials i la submissió perpetuada per la violència policial fossin pau!! No espereu que una societat lliure de policia arribi de la nit al dia, tan sols perquè algú pinti “la policia tortura i assessina” a una paret. La lluita per l’abolició de la policia segurament durarà tan com el que ens costi d’aprendre a coexistir pacíficament; una comunitat incapaç d’arreglar els seus propis conflictes, no pot aspirar a triomfar contra forçes d’ocupació molt més poderoses. Mentrestant, els sentiments antiautoritaris haurien de ser vistos com a objeccions a una de les formes més avançades de conflicte entre éssers humans, i no com a arguments de que sense policia no hi hauria conflicte en absolut. I aquells que argumenten que la policia a vegades fa coses bones, s’enfronten al repte de provar que aquestes mateixes coses bones no es poden acomplir de cap altra manera.
5. Per acabar tenim la crítica pacifista de la violència. Hi ha qui diu que la violència és intrínsecament una forma de dominació, que aquells que utilitzen la violència cauen en el mateix nivell moral que els seus opressors. Per aquells que el seu sistema de valors prové del Cristianisme, mantenir les seves mans netes de conductes immorals és la seva màxima prioritat, a qualsevol cost; per la resta de nosaltres, que desitgem ser lliures de prohibicions supersticioses, el més important és trobar estratègies que funcionin, en un context determinat, per fer del món un lloc millor per viure. A vegades -per anomenar un exemple obvi, la lluita contra el nazisme- això inclou violència. Per deixar això ben clar: si, els policies també són persones, i mereixen el mateix respecte que tots els éssers vius. El que és important no és que mereixen sofrir- això és moralitat Cristiana altra vegada, negociant amb monedes de superstició i ressentiment. El que ens importa de debò és, per ser pragmàtics, que per tal de que la gent deixi de sofrir, podria ser necessari interrompre , a través de militància i confrontacions, les injustices perpetrades per la policia. Pot ser reconfortant per aquells que han viscut l’opressió al llarg de la seva vida, contemplar finalment com la policia prova el seu propi verí. Tot i axí, un autèntica lluita per l’allibeament no es basa exactament en la revenga, sino en solucionar problemes per tal que tots poguem assolir millors vides. Per tant, mentres que pot ser a vegades necessari atacar la policia, això no s’hauria de fer a partir de sentiments vengatius, sino des de la reflexió i la compassió. Algú podria dir que la propaganda antipolicial fa un servei no només a aquells que sofreixen la seva repressió, sino que també ajuda a les famílies dels policies i als mateixos policies inclòs. Qualsevol cosa que desmoralitzi la policia i deslegetimitzi la seva autoritat, i així incitant-los a deixar la seva feina, és pel seu propi interès, el de la seva família i la societat sencera.